Una escena d’aparent simplicitat, capturada amb la cruesa honesta que definiria el treball d’Atín Aya als anys 80 i 90. Un home madur, amb el cos marcat pels anys i, potser, per la feina, es troba assegut i aixecant una copeta (suposem que d’anís) en un moment de pausa. La seva posa, amb la camisa oberta i la panxa descoberta, és una declaració d’autenticitat i de confort en la seva pròpia pell, un gest que no necessita disculpes.

Per a Atín Aya, cada rostre i cada cos contenien una història, i aquest dibuix és una invitació a descobrir-la, a conectar amb la realitat d’un moment i d’una persona. És un recordatori potent de la importància de mirar amb empatia i d’honrar la bellesa que es troba en la quotidianitat.

El meu dibuix, basat en una fotografia de l’arxiu d’Atin Aya, és un testimoni visual de la vida quotidiana de la classe obrera espanyola, una celebració de la dignitat i de la identitat en els petits detalls.

Deixo una frase de Peio H. Riaño en el Confidencial que defineix perfectament la fotografia d’Atín Aya:

« Fue fotógrafo en blanco y negro en un país que no conseguía coger color. Se interesó por los protagonistas de la parte de atrás de la historia, los de la España sin Transición, los que no lograron pasar de la humildad y la escasez al bienestar »